29 d’agost de 2019

Quedar-se embarassada: la nostra experiència

Quan decidim que volem ser mares i pares (és una decisió de tots dos) normalment només se'ns parla de les coses bones: l'etapa de l'embaràs, un part més o menys ràpid, quan els tens en braços...
Però hi ha coses que encara costa fer visibles. Es genera un tabú al voltant d'alguns temes i no entenc per què.

Així que avui, arrel d'un escrit que he llegit a Instagram, vull explicar-vos el nostre camí.

Quan vam decidir que volíem tenir un fill o filla, no ens vam arribar a pensar en tot el que hauríem de viure. Les doctores i doctors et diuen que estàs en una bona edat per quedar-te embarassada. Si ho parles amb la gent, t'expliquen com de bonic va ser tot. Nosaltres no ho vam parlar amb gairebé ningú, volíem esperar a tenir el positiu per anunciar-ho.

Ens va costar, no sé ben bé si 6 mesos o més, però va arribar el positiu.  El primer.
Ho vam dir molt aviat. Estàvem molt contents, pensàvem en el nostre i el seu futur. Com ens organitzaríem, la data probable en què naixeria, possibles noms... Un munt de projectes que inevitablement vam anar pensant. 

A les 6 setmanes de gestació vam escoltar el seu batec. Quina emoció més gran!



Vam tornar a tenir visita a les 9 setmanes. Us podeu imaginar com ens vam sentir quan ens van dir que no veien res, ni sentien el batec. És tractava d'un avortament diferit.

Un avortament diferit és aquell que, entre que s’atura el batec del petit embrió i el diagnòstic transcorre un temps variable. - Laura Rodellar-

Com podia ser? Em vaig trencar en petits trossets. Va caldre una segona ecografia per confirmar que hi havia embrió sense batec. Ens van recomanar fer un legrat (amb el que vaig passar i el que he viscut, ara optaria per la conducta expectant: esperar que el cos reaccioni de forma natural).

En el meu cas, van acabar sent dos legrats perquè no van eliminar tot el teixit i es continuaven detectant traces d'hormona en sang. Dos operacions sedant-te completament. La primera vegada que entrava en un quiròfan i arrel d'una experiència que havia de ser preciosa. 

Quan ens van donar el vist i plau per tornar-ho a intentar, em vaig quedar embarassada als pocs mesos (el segon) , però van veure que es tractava d'un embaràs ectòpic. El van detectar prou ràpid i el vam tractar amb metotrexà (medicament quimioterapèutic). 

Un embaràs ectòpic és aquell que s'implanta fóra de l'endometri. El més freqüent és a les trompes però també es pot donar a l'ovari, canal cervical, cavitat pelviana o abdominal. 

Un cop passat el temps d'espera del tractament, vam decidir fer una histerosalpingografia (radiografia  de les trompes i de l'úter que utilitza una forma especial de raig x, la fluoroscòpia, i un medi de contrast) per saber si les meves trompes eren permeables, saber si em podia tornar a quedar embarassada.
Tot va sortir correcte.


Imatges de la histerosalpingografia


Ho vam tornar a intentar i quan va aparèixer el positiu, ens vam alegrar moltíssim. El tercer
Als pocs dies, vaig començar a sagnar i vam entrar en un cicle de controls on tothom, 5 metges em van visitar, em deia que no veien res (ni úter ni trompes) i que per tant, deduïen que estava patint un altre avortament

Una altra pèrdua. Però aquesta vegada, emocionalment estava més preparada. 
Vaig estar sagnant molts dies i gairebé un mes després, concretament un dissabte, vaig acabar a urgències amb dolor abdominal molt fort. Quan van intentar fer una ecografia va ser insuportable i em van dir que havia d'entrar a quiròfan perquè segurament es tractava d'un embaràs ectòpic i la trompa s'hauria trencat.

Com?? Després de tants controls ningú no ho va veure? Doncs no.

Vam esperar moltes hores, fins poder entrar a quiròfan i sense saber si sortiria d'allà amb una trompa menys.

Quan em vaig despertar, va arribar la mala noticia. La trompa dreta estava trencada, havia tingut una hemorràgia interna i no s'havia pogut salvar.

La salpingectomia és l'extirpació quirúrgica d'una o de les dues trompes.

No sóc capaç d'explicar-vos tot el que vaig sentir, tot el que vaig plorar. Un dolor immens se'm clavava al pit i no volia parlar-ne amb ningú. No volia sentir dir les típiques frases per animar-me: que si ets jove, que si ja arribarà, que encara ho podeu intentar...
A més, viure la recuperació a la mateixa planta de maternitat no ajuda gaire.

Tres embarassos en dos anys i seguia amb les mans i el cor buits. Només volia tornar a casa, amb la meva parella, pensar, agafar forces, buscar alternatives per si de cas... Refer-me i superar tot aquest dolor. 

Quan ens van tornar a donar llum verda i jo, psicològicament estava ja preparada, ho vam tornar a intentar. 
No sé si va ser el pensar que podíem trigar o anar a posar el cap a dins l'olla a la Vall de Núria, però en dos mesos tornava a estar embarassada. El quart. 

Hi ha la creença que si fiques el cap dins l'olla i fas sonar la campana, tindràs el do de la fertilitat. L'origen  llunyà el trobem, segons el folklorista Joan Amades, en un megàlit o un menhir que antigament hi havia a la vall. Les creences paganes afirmaven que les dones que hi fregaven el cos tenien assegurada la fertilitat. 

Aquesta vegada, ens vam esperar unes quantes setmanes a dir-ho. Teníem uns quants objectius: descartar embaràs ectòpic, superar les 9 setmanes i anar sumant-ne fins el dia del naixement.

Finalment, va arribar el dia. No va ser com m'havia imaginat ni com realment volia, ho podeu llegir en aquesta entrada sobre el seu naixement, però ja la podia abraçar, petonejar, acariciar...
Per coses del destí o per logística de la planta de maternitat, vam estar ingressades a la mateixa habitació on anteriorment vaig estar per la operació de l'ectòpic. Semblava que així es tancava un cicle. 

Sé que cada família té la seva pròpia experiència, els seus propis dolors i patiments. No escric això per comparar, sinó per fer visible la dificultat que et pots trobar quan busques un embaràs. 

Els avortaments són molt freqüents, el que costa és fer-los visibles.


1 comentari: