El dia 1 d'agost va començar la Setmana Mundial de la Lactància, el lema d'aquest any és "Apoderem-nos! Fem possible la lactància". Així que penso que és un bon motiu per explicar-vos com va començar i com és la nostra lactància.
Per sort, al voltant meu he viscut dues lactàncies d'èxit: 3 i 4 anys de lactància materna. Això em feia pensar que jo també podria i tindria una lactància llarga. Tot i així, vaig decidir buscar suport per tenir a qui consultar en cas que fos necessari.
La OMS recomana lactància materna exclusiva fins als 6 mesos,
quan es pot iniciar l'alimentació complementària (seguint uns requisits),
i mantenir la lactància materna
fins als 2 anys.
fins als 2 anys.
Quan estava de 5 mesos d'embaràs vaig començar a assistir al grup d'ajuda mútua que oganitzaven a prop de casa. La Sílvia era l'assessora que en aquell moment portava el grup de suport. Tot el que explicava ella i les altres mares del grup, em donava més forces per lluitar per una lactància d'èxit.
Però una por no parava de rondar pel cap: es pot alletar amb els mugrons plans? Això no hauria de ser un problema, però hi ha experiències de tot. La Sílvia va ser de gran ajuda, em va passar vídeos i articles al respecte.
Per a qui no ho sàpiga, els mugrons plans o invertits
no han de ser un problema per a la lactància,
ja que els nadons no mamen del mugró, sinó del pit.
El dia del part
La L va néixer per cesària. Tot el que jo hagués volgut fer des del primer segon, no va poder ser. Ens van tenir separades unes 3 hores. El pell amb pell el va fer, per sort, amb el seu pare. Però no amb mi.
Ja no podíem recuperar les nostres primeres hores, aquelles tant importants per a assegurar una bona lactància.
Durant les dues hores següents al naixement, els nadons estan en estat d'alerta
i permeten que, per ells mateixos, puguin reptar fins al pit, si se'ls posa a la panxa;
o anar baixant fins al pit, si es col·loquen al coll.
El primer que es posin a la boca, crea una emprenta,
per això es recomana que sigui sempre el pit.
Quan ens vam retrobar, la L estava adormida, no volia mamar, no s'enganxa al pit, no obria gaire la boca... I em deien que l'havia de despertar, que havia de mamar. Com volien que la despertés?
Tot i haver-me preparat, no vaig ser capaç que obrís la boca, que s'agafés al pit. I la por a no poder alletar-la va tornar a aparèixer. No va ajudar gens que les llevadores de l'hospital no tinguessin gaire formació al respecte perquè no van trigar gaire en oferir-me les #mugroneres. Amb elles, la L va començar a succionar.
Des del primer moment sortia calostre, en el meu cas vermell-ataronjat. (l'últim dia d'hospital vaig saber que es tracta de la síndrome de les tuberías oxidadas, que en un altre post ja us en parlaré).
El calostre és el primer aliment que rep un nadó i li proporciona tot el necessari durant els primers dies. Així que nosaltres ens anàvem tranquil·litzant sabent que s'alimentava, encara que fos utilitzant les mugroneres.
En cap moment vam deixar de fer pell amb pell i vam anar decidint quantes visites volíem rebre. Per nosaltres era important poder passar temps els tres sols.
Un cop a casa
Quan vam arribar a casa vam seguir amb les mateixes consignes. Oferint el pit i fent pell amb pell. El pare de la L va ser el meu suport, sense ell tot hagués sigut més complicat.
La llet va aparèixer al segon dia d'arribar a casa, havien passat 5 dies des del naixement. No vaig notar cap pujada, ni els pits inflats ni adolorits, no em regalimava llet... Només vaig veure les mugroneres plenes de llet. Quin descans!
La pujada de la llet no està causada per la llet retinguda en els pits,
sinó per un augment important de la vascularització de les mames.
Ara ja em podia centrar en el següent pas: deixar les mugroneres.
Vaig intentar diverses vegades retirar-les i oferir-li el pit directament i no hi havia manera que s'agafés. Ho vaig provar a la banyera i a la nit, quan diuen que adormides succionenen de forma instintiva i podria ser més fàcil. Però no. No obria prou la boca i per tant, el pit li marxava.
Vaig desistir. Vaig preferir centrar-me en els nostres moments, en la lactància en sí, en mirar-la i quedar-me embadalida quan em mirava i somreia amb la boca plena de llet o quan s'adormia i li regalimava per la comissura de la boca.
Als 4 mesos, ens vam llevar com qualsevol altre dia. Ens vam posar a jugar al llit, jo anava sense samarreta. De cop i volta, va començar a pujar per la meva panxa, a poc a poc, sense pressa, mirant-me. Quan va arribar al pit s'hi va enganxar. No m'ho podia creure! Sense mugroneres!! Quin fart de plorar em vaig fer.
Aquell mateix dia encara vam haver-les d'utilitzar però a partir del següent i fins a dia d'avui hem seguit amb la lactància materna a demanda, sense mugroneres. Ja portem 26 mesos!
Mirant enrere, no em puc queixar de la #lactància que estem tenint. A banda d'alguna petita obstrucció solucionada amb canvis de postura i algun petit dolor al pit, la resta ha sigut molt senzill. Però l'ús de les #mugroneres als hospitals està força estès i moltes mares marxen a casa amb elles i la dificultat de voler retirar-les.
Mirant enrere, no em puc queixar de la #lactància que estem tenint. A banda d'alguna petita obstrucció solucionada amb canvis de postura i algun petit dolor al pit, la resta ha sigut molt senzill. Però l'ús de les #mugroneres als hospitals està força estès i moltes mares marxen a casa amb elles i la dificultat de voler retirar-les.
Per això he volgut compartir la nostra lactància.
Si esteu embarassades o ja teniu el vostre nadó, us recomano que penseu què voleu fer. Si voleu fer lactància materna exclusiva o no. És important que sigueu vosaltres les que decidiu. La lactància, sigui materna o artificial, és cosa de mare i criatura. Que ningú decideixi per vosaltres.
Busqueu el suport que necessiteu: tribu de mares i amigues, grups de suport i ajuda mútua, assessora de lactància...
I no tingueu por! Totes podem alletar!
 |
| 23 mesos de lactància |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada