16 de maig del 2018

Naixement

Avui, després d'un any del naixement de la L, tinc la necessitat d'escriure el que sento, el que recordo d'aquell dia.

Eren les 7 del matí quan entràvem per la porta de l'hospital, quan ens acompanyaven a urgències per comprovar per última vegada si seguies de cul. Encara tenia una petita esperança que t'haguessis girat i que podríem marxar a casa. Els minuts eren eterns, estirada continuava parlant-te, escoltant-te...i arriba la notícia, segueixes encaixada de cul.
Em preparen, acompanyada del teu pare, el miro, em mira, sé que està preocupat però em tranquil·litza quan m'agafa la mà, quan em somriu, quan em diu que en breus et tindrem en braços.
Finalment arriba el moment, m'acomiado, no vull que marxi però no es pot quedar amb mi. Segueixo parlant-te i explicant-te què passarà i només penso en el moment de tenir-te entre els meus braços.
Triguen a entrar-me a quiròfan, quan ho fan de seguida comença el teu naixement. No noto res però ho noto tot, el meu cap va imaginant pas a pas el que fan, gràcies al que m'explica l'anestesista. Ella és la que està al meu costat, la llevadora...ni em diu res. El primer que veuen el seu teu culet, surt una cama, surt l'altra i de cop i volta, es buida la panxa i et sento plorar. El plor que tantes ganes tenia d'escoltar i amb aquest plor, començo jo a plorar també. Tot ha passat, són les 9.19 h i ja no som una de sola, som dues, tu i jo. Et veig un moment i se t'emporten per pesar i embolicar. I per fi, després de 39 setmanes i 2 dies et puc tocar, em toques, em llepes i ploro, no vull que se t'emportin, no vull separar-me de tu. Però t'explico que aniràs amb el papa, que ell et cuidarà mentre em recupero, que t'està esperant per conèixe't.

I marxes, entre plors d'alegria i tristesa només penso en el moment de tornar-te a abraçar. Els minuts es fan hores, dormo, em desperto, començo a moure'm per poder marxar, ja fa massa que estem separades. Em vénen a buscar i sembla que no entenguin que tinc pressa, que hi ha personeta que vol estar amb mi, que m'espera. I et veig, et torno a veure la cara, amb aquells ulls tan rodons, i t'abraço i t'omplo de petons i sé que ja no em separaré de tu, que comença el nostre camí juntes, que aprendrem l'una de l'altra...

Avui, encara recordo cada un d'aquells segons, minuts i hores. Recordo cada sentiment, cada sensació, cada imatge... Avui celebrem 365 dies juntes.

Gràcies per cada nit sense dormir, perquè sé que per molts dies que no descansi, en tinc molts més d'alegria i felicitat.

Per molts més anys juntes. T'estimo


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada